Jordi Prades

El risc forma part de la mateixa vida, assumir-lo ha fet avançar la humanitat perquè ens motiva a superar nous reptes alhora que ens fa sentir vius. Però en situacions d'emergència, quan l'adrenalina ens escalfa el cor i els sentits es posen alerta, cal mantenir el cap fred perquè calcular malament un risc pot tenir conseqüències irreversibles quan la línia entre la vida i la mort es pot creuar en mil·lèsimes de segon.
La millor manera d'evitar situacions de perill és prevenir el risc, per la qual cosa s'han de catalogar totes les activitats que puguin generar-ne. Juntament amb la prevenció, la planificació de la resposta és un pilar clau de la cultura de la seguretat; les situacions poden ser tan variades que a Tarragona es poden aplicar fins a nou plans diferents per fer front a qualsevol emergència. Tant si es tracta d'un fet aïllat com d'un cas d'abast més ampli hi ha, per actuar, un procediment, uns efectius, una terminologia detalladament establerta: incident o accident de grau 1 a grau 5; zona d'actuació urgent o zona 2 a trenta quilòmetres; alerta o emergència; escala INESS, etc.
És fàcil perdre's en el ball de números, matisos i acrònims dels plans i dels centres que els coordinen, més encara en l'única província de l'Estat espanyol on coexisteixen un pla estatal d'emergències nuclears (competència del Ministeri de l'Interior) i un d'emergències químiques, a més dels altres set plans d'abast nacional que té la direcció general de Protecció Civil del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya.
Tots els plans junts sumen milers de pàgines on s'especifica fins al mínim detall qui ha de fer què, on, quan i com. Els annexos, els plans propis de cada municipi afectat, els manuals, les actualitzacions, les circulars relatives als simulacres i altres documents omplen desenes de metres lineals de prestatges en sales de reunions dels gabinets de crisi de nom intel·ligible que coordinen efectius en llocs incògnits per als ciutadans: Cencat, Cecop, CCA,... Darrere de cada sigla, de cada número, hi ha, però, persones: comandaments, agents, voluntaris i, a vegades, víctimes que són molt més que simples i fredes estadístiques.

El Plaseqta, o com conviure amb la química

València, Burgos, Cáceres i Guadalajara són les altres províncies de l'Estat espanyol que disposen dels respectius plans d'emergència nuclear per la presència de centrals. A diferència de Tarragona, però, no han de conviure amb un dels pols petroquímics més importants de la Mediterrània, on es transformen les substàncies que hi arriben transportades en vaixells, trens i camions.
El trasllat de substàncies perilloses està sotmès a plans de seguretat i d'emergència propis, tant si es tracta de transport per mar (Camcat) com si es per via terrestre (Transcat). Però per fer front a les emergències per accidents greus en instal·lacions de risc químic hi ha, a més dels plans interiors de les pròpies empreses i dels bombers i tècnics del mateix sector, un pla més ampli al qual es van integrar el Plaseqta i el Plaseqtebre.
El Pla d'Emergència Exterior del Sector Químic de Catalunya, (el Plaseqcat), qualifica com a municipis de risc Tarragona, Reus, Alcover, Vila-seca, Constantí, el Morell, la Pobla de Mafumet i Puigpelat (al Camp), i Flix, Tortosa, l'Aldea, Masdenverge i Sant Jaume d'Enveja (a l'Ebre). També considera afectats el Rourell, els Garidells, els Pallaresos, Perafort, Salou, Vilallonga del Camp, Ascó, la Fatarella, Riba-roja i Vinebre. Tots aquests municipis són a l'àrea d'influència de les 55 empreses amb instal·lacions de risc al Camp (48) i a l'Ebre (7) susceptibles de provocar fuites tòxiques, núvols inflamables, explosions de tancs i dipòsits que originen boles de foc (BLEVE) i altres emergències químiques. Des de la primera activació, el 9 de setembre del 1993 per un incident a Erkimia (Flix), el Plaseqta s'ha activat vint vegades més, tres de les quals en estat d'emergència i la resta en estat d'alerta.

Fugida massiva el 1987

En gairebé tots els casos el Plaseqcat és molt clar: allunyar-se del focus de l'accident és prioritari i el confinament un cop fora de la zona d'intervenció dels equips d'emergència és millor que l'evacuació, que només s'aconsella per a distàncies limitades. Tot i això, «el primer instint de tothom és buscar la família i marxar tan ràpid i lluny com es pugui», confessen fonts de protecció civil que recorden el pànic que va causar l'atemptat d'ETA contra el feix transvasador (rack) d'Empetrol l'any 1987, que va fer que 25.0000 persones fugissin de la ciutat. «És clar que llavors no existia l'organització ni els mitjans que té ara el Plaseqta, ni tampoc hi havia el Penta quan va passar l'accident nuclear de Vandellòs I, però les coses han canviat molt des de llavors», asseguren.

«Mala fama» del sector

«Vivim amb la paradoxa següent», s'explica des del sector petroquímic: «Les empreses com a tals tenim bona reputació, la BASF, la Dow, la Bayer, la Repsol, i tota la resta ens guanyem el respecte social, fem una feina responsable i segura..., en canvi, com a sector tenim molt mala fama.» Aquesta imatge respon a certa percepció social que les empreses químiques són les primeres a mantenir les fàbriques en bones condicions, però més per garantir la producció i el rendiment econòmic que per qüestions de seguretat o mediambientals. No ajuda tenir veïns multats per haver prioritzat la producció i els criteris econòmics per sobre de la seguretat, com ara Vandellòs II. Les campanyes ecologistes i la pressió mediàtica en cas de qualsevol anomalia creen «certa desconfiança», admeten les mateixes fonts, que afegeixen: «És un sentiment fals, que ningú es cregui que quan està núvol llencem de tot per les xemeneies, hi ha estacions de mesura automàtiques i aprofitem aquest i altres controls i la pressió dels mitjans per ser encara més exigents amb la seguretat.»
El sector químic té encara algunes assignatures pendents com ara reduir la pol·lució i les pudors que emet, i millorar la transparència i la comunicació amb la població a través, per exemple, dels panells assessors i de campanyes com les que fan alguns ajuntaments amb els nous veïns per informar-los del risc.

La seguretat nuclear, matèria estatal reservada al Penta

La tecnologia nuclear ha estat des dels orígens molt discutida per la societat, que al marge de les aplicacions mèdiques i en recerca científica percep una altra de les seves aplicacions civils, la producció d'energia elèctrica, com un risc que no cal assumir si es disposa de fonts alternatives, renovables i menys contaminants: eòlica, solar, biomassa... La recent reforma de la llei del 1980 del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) és una mostra de l'intent per adequar la legislació a les exigències de seguretat i mediambientals de la societat actual, que majoritàriament accepta, atesa la composició del mix energètic, que les centrals atòmiques són avui imprescindibles per garantir un subministrament suficient, continu i fiable d'electricitat; per complir el tractat de Kyoto i lluitar contra l'escalfament global; per mantenir certa independència energètica; pel preu de generació del kW/h, etc. Però... i els residus? I l'incendi de Vandellòs I? I Three Mile Island (EUA)? I Txernòbil?
L'equació entre els factors de risc i la probabilitat i intensitat del perill depèn de múltiples variables i cadascú la resol com li convé: el lobby nuclear garanteix la seguretat de les obsoletes centrals actuals i dels reactors de nova generació alhora que avança en la transmutació i en la recerca de la fusió com a panacea i manà energètic, sant grial atòmic. Mentre, els ecologistes blasmen la proliferació de centrals als països emergents i demanen que es tanquin les d'aquí... «Es complicat però assumim que en tenim dues a Ascó i una a Vandellòs i hi som per actuar quan cal», explica el cap de Protecció Civil de la Subdelegació del Govern.

L'única activació del Penta

«El Pla d'Emergència Nuclear de Tarragona (Penta) s'estava elaborant quan hi va haver l'accident de Vandellòs I, l'any 1989, o sigui que només s'ha activat una vegada des de que es va aprovar el 1990», recorda Fèlix Llovell. Va ser enguany arran d'un incendi forestal a Vandellòs, quan el foc es va apropar a la central. Entre les onze de la nit del dia 10 d'abril i les sis de la matinada de l'endemà, el pla es va posar en marxa en el nivell 0. Al Centre de Coordinació Operatiu (Cecop) de la plaça Imperial Tarraco es van reunir els responsables de les administracions, dels cossos i forces de seguretat i de protecció civil. És una mostra de l'abast del pla i dels esforços per coordinar-lo. «Per exemple, en una situació de nivell 0 només s'avisa els membres del Cecop i els alcaldes. Això ja vol dir mobilitzar, entre altres, el director del pla, que és el delegat del govern i que delega en el subdelegat Abelló, el tinent coronel de la Comandància de Tarragona, el comissari de la Policía Nacional i els responsables dels grups de treball»: el de coordinació, el radiològic (CSN), el sanitari (Salut), el logístic (bombers) i el de seguretat (Policía Nacional, Guàrdia Civil, Mossos d'Esquadra i policies locals).
Un altre exemple: «En una situació de nivell 1 no s'espera radiació, però els alcaldes han d'avisar per megafonia i ràdio la gent i s'ha de controlar un radi de deu quilòmetres des de la central, perquè la població pot decidir si es queda o marxa. El control d'accessos i sortides el faria la Guàrdia Civil, però el de trànsit, els Mossos», diu.

Competències compartides

Encara, un altre cas, afegeix Llovell: «El Penta inclou 18 pobles catalans més Faió, Nonasp, Mequinensa i Favara, a la zona 2 de trenta quilòmetres al voltant d'Ascó, i per això en el pla hi participa un delegat del govern aragonès.» I l'últim exemple: el delegat de la Generalitat, Xavier Sabaté, és el màxim responsable del Centre d'Emergències de Catalunya a Tarragona (Cecat), però la representació del govern al Penta correspon al cap de Protecció Civil per decisió del conseller d'Interior. «Millor així, si no hi hauria de ser jo per Vandellòs, però també el delegat de l'Ebre per Ascó», diu Sabaté.
«L'actualització del Penta el 2006 va resoldre els possibles conflictes de competències», afirma Llovell, i va definir els altres nivells del pla, que «ara equivalen als nivells dels plans de la Generalitat». Així en el nivell 2 del Penta, en què s'espera una fuita radioactiva a la central i es confina la població, es fa la profilaxi radiològica amb iodur potàssic, es tanquen les escoles i s'envia a casa els alumnes, s'immobilitzen els animals i s'analitzen l'aigua i els aliments.
En el nivell 3, la fuita surt de la nuclear i s'ha d'evacuar tothom amb vehicles privats, autobusos, tren i mitjans aeris si cal cap a les àrees base de recepció social (ABRS) de Reus, Tortosa i Lleida. Llovell afegeix: «Si no s'ha pogut evacuar tothom abans de l'arribada del núvol radioactiu cal que passi per una de les cinc estacions de classificació i descontaminació (ECD) fixes repartides per la província o per alguna ECD mòbil de l'Exèrcit o la Guàrdia Civil, on es mira si es pot descontaminar i enviar a l'ABRS o si té radiació interna i se l'ha d'enviar a l'hospital.» En aquest cas, hi ha tres opcions: el Gregorio Marañón de Madrid o les unitats clíniques especialitzades que tenen les centrals nuclears.

Simulacre el 2010

«Aquí estem preparats, vam ser els primers a revisar el Penta per adaptar-lo al Pla Bàsic d'Emergència Nuclear, el pla de plans», explica Llovell, «i, a més, ens hem avançat en algunes de les mesures que preveu entre 2008 i 2010 en l'àmbit de la informació a la població, la formació dels actuants i els exercicis i simulacres». En aquest sentit, el mateix Llovell fa conferències a les escoles dels municipis inclosos al Penta, participa en els simulacres dels plans d'emergència interior que les centrals tenen l'obligació d'activar cada any i col·labora en la preparació del simulacre general que s'ha de fer el 2010, aquest després d'haver fet exercicis parcials amb els grups de treball i «amb la mobilització de mitjans a l'exterior» i la participació «activa» d'una mostra de la població.
Com «encaixar» la Unitat Militar Especialitzada (UME) en desastres naturals i risc nuclear, químic i bacteriològic al Penta o com mantenir el contacte amb els voluntaris radioaficionats que «per exemple, van ajudar molt a fer la llista de víctimes en el desastre de l'any 1978 als Alfacs» són altres de les ocupacions del cap de Protecció Civil.